6.3.15

 "La riqueza mundial se ha multiplicado gracias a la aceleración del tiempo pero al precio de matar el tiempo libre". Quan la setmana del Mobile Worl Congress encara cueja, llegeixo a El Periódico aquesta frase de l'investigador i filòsof del CSIC, Reyes Mate, que, en certa manera, resumeix el neguit que vaig sentir en la primera sessió de La Revolució digital, perquè el món funciona(rà) diferent.  El professor de la UOC, Ismael Peña-López imparteix cada dimarts d'aquest mes de març al Museu d'Art de Cerdanyola (MAC) el seminari de l'Aula d'Extensió Universitària de Cerdanyola, obert a tots els públics prèvia inscripció. 

Adaptació

Tema candent el de la primera sessió: l'educació, l'escola en un món que canvia a velocitat de vertigen i els canvis del qual "són per sempre". Mal que ens pesi, "no hi ha marxa enrere" va advertir Peña-López com a carta de presentació. La tecnologia ocupa ja tots els espais que habitem, des dels més íntims al més socials, per capgirar-los. No es tracta "de capejar el temporal", sinó d'adaptar-se, perquè són canvis, sí ho heu endevinat, que són "per sempre". I aquí estic, a la sala d'un museu, amb la meva anacrònica llibreta de notes i el boli a la mà, habitant encara un espai i un temps limitat — l'hora i escaig de la sessió. 

Barreres

Diu Peña-López, "el nostre sistema educatiu ha estat eficaç i eficient" (més gent que estudia i més anys d'escolarització, taxa d'alfabetització propera al 100 %...) i tira la galleda d'aigua freda: "eficaç i eficient... fins ara".  En un món on no hi ha suposadament — el suposadament és meu, prop de 5 mil milions de persones del planeta no tenen connexió— ni barreres d'espai ni de temps (ens podem connectar des de qualsevol lloc, en qualsevol moment), en què la possibilitat de reproduir i copiar el material del saber és gairebé infinita i el cost de transacció surt quasi gratis "calen les aules? cal el sistema educatiu?" I encara més: "calen els mestres?" si puc aprendre en xarxa de i amb qui vulgui. 

El risc de ser exclòs

Aprendre, el verb del moment. Tot està tant accelerat, que tot té data de caducitat, fins i tot el saber. "S'ha d'aprendre a aprendre" repetirà com una mandra en Peña-López durant la sessió i advertirà més d'un cop que no actualitzar el contingut —impensable pels seus costos quan el món del saber era de paper— es paga car. El peatge de la no adaptació: quedar exclòs socialment. Poca broma! Així, llegim i compartim el que estem llegint a l'instant, però ho païm?

Camins

L'expert va dibuixar un món en transició, i per sort, complementari que no excloent. Amb mestres encara, que donen a l'alumne, un alumne conscient i protagonista del seu procés d'aprenentatge,  el context, li faciliten la identificació d'espais de saber i atien la interacció amb els altres, que són alhora alumnes i mestres. Amb mestres a qui se'ls dona temps i recursos per a poder-se reciclar en horari laboral (només faltaria, però a mi no em sembla que la transició agafi el camí de la igualtat i la justícia, ans al contrari, heus aquí el que explicaria part del meu desassossec inicial). 

Arriscar-se

I les aules? Perquè l'escola no és només el lloc on s'ensenya coneixements, és l'espai on els meus fills conviuen, i es relacionen i juguen, sobretot que juguin, i creixen amb el frec a frec d'altres infants. iguals i diversos... Contesta el professor i reflexiona; "hem delegat a les institucions funcions que no els pertoquen". L'escola, "ha de custodiar els nostres fills?", "els ha d'educar en els valors enlloc de la família?". Potser la única conclusió sigui, de moment, que ha arribat el dia de qüestionar-s'ho tot, malgrat no tenir encara les eines per discriminar el bo del dolent. "Té més risc quedar-se on estem que avançar", així de simple és, segons Peña-López. No hi ha volta de full, doncs. Avui, amb la voluntat de compartir aquest garbuix, surto del meu espai de confort, el que em proporciona escriure una notícia i prou.

Desafecció política, partits xarxa i moviments socials. Propera sessió; 10 de març, 18.00 h. Museu d'Art de Cerdanyola (MAC) (Carrer de Sant Martí, 88)